LA SOBREPROTECCIÓ

Quan tenim un fill volem protegir-lo. Volem que creixi sa i feliç, i que no prengui mal. Això és natural: al cap i a la fi som mamífers que vetllem per les nostres cries! De vegades, però, anem ampliant el concepte "que no prengui mal" a "que no pateixi": ni físicament, ni emocionalment. Pot ser que tinguem tendència a voler estalviar-li qualsevol dificultat,problema o situació que el faci sentir-se malament. És llavors quan confonem la protecció amb la sobreprotecció.

Tal com explica Carme Thió, la protecció és necessària per preservar l'infant de qüestions que puguin destorbar el seu desenvolupament, o l'afirmació de la seva pròpia identitat. Si està a punt de ficar els dits en l'endoll, no el deixarem que "ho experimenti", perquè podria resultar malferit o mort... però tampoc enretirarem la instal·lació elèctrica i començarem a
cuinar amb carbó i il·luminar-nos amb làmpades d'oli!

Per altra banda, la sobreprotecció pretén evitar que el nen afronti esdeveniments o pèrdues perquè li poden provocar tristesa o dolor, i per això s'amaga o es disfressa la realitat. Però amagar no ajuda: cal que el nen superi la tristesa que acompanya la pèrdua i superi les frustracions que es produeixen en la vida. El no saber genera ansietat, inseguretat i indefensió.
I és que la confusió entre felicitat i no trobar obstacles contribueix a educar nens que esdevindran adolescents dèspotes o joves deprimits, que s'enfonsen davant del primer contratemps laboral o personal, i adults infeliços, incapaços d'assumir i resoldre els conflictes que se'ls vagin plantejant. Aquests "nens bombolla" poden incloure fills sobreprotegits fins a l'excés, d'altres elogiats en excés per coses normals i els que no toleren la frustració.

Davant les situacions difícils que viuen els nostres fills i que de vegades ens plantegen en forma de queixa, plor o reclamació, és important que sapiguem seguir un procés no reactiu, i ens prenguem un temps per, primer, escoltar què ens diuen (i què hi ha darrera el que ens diuen); segon, estar atents a què sentim nosaltres; tercer, pensar quines possibles respostes podem donar; i quart, actuar. Però l'actuació (tant si és no fer res com donar una resposta) ha de venir després de les altres tres fases!

Aprofitem les oportunitats d'educar els nostres fills com nens i nenes autònoms i responsables, amb autèntica autoestima, evitant la  sobreprotecció i acompanyant-los així en el seu camí de descoberta de la vida.


Quines dificultats són les que voldríem estalviar als nostres fills? Discussions? Frustracions? Pèrdues d'objectes o de persones? Malalties? Lesions? Per què pensem que els nostres fills no s'hi haurien de trobar?
 
Quines frustracions han viscut fins ara els nostres fills? Han tingut a veure amb la relació amb altres nens i nenes? Amb el seu rendiment escolar? Amb les seves capacitats i talents, o amb la manca d'una habilitat concreta? Com ho han afrontat?
Com afronten els nostres fills els esdeveniments dolorosos i les pèrdues?


Alguns vídeos de com abordar temes com la mort I el sexe.

http://criatures.ara.cat/blog/2013/07/09/parlar-de-la-mort-amb-les-criatures/

http://criatures.ara.cat/blog/2011/10/13/criatures-parlar-de-sexe-amb-els-fills/

Cal potenciar una vivència positiva de l'esforç i aquesta actitud li permetra ser més autònom.

http://criatures.ara.cat/blog/2013/04/04/ensenyar-los-la-cultura-de-lesforc/

I per finalitzar amb un to d'humor...
Un pare molt posat en el seu paper....

http://criatures.ara.cat/blog/2011/06/22/un-pare-molt-en-el-seu-paper